Les Pors de l’adolescència.

Recorda la teva adolescència, és probable que tu també tinguessis por, és probable que et sentissis perdut i pressionat, com se senten una gran majoria d’adolescents.

Probablement vas viure una època de “decisions importants”, que per molts no són fàcils de prendre. Què estudiaré? De què vull treballar? On aniré? Què faré amb la meva vida? “Crisis d’identitat”: Qui sóc? Com sóc? Què m’agrada? Què se’m dóna bé? Què podria potenciar? Què m’aniria bé modificar? Què em fa feliç?… “Pressions Socials” on la nostra forma de pensar, les nostres creences i el com actuem, ja dibuixen unes conseqüències i un camí. Què s’espera de mi? Què esperen els de casa? Què se suposa que hauria de fer? Què està bé i què està malament?… i tot plegat en un moment clau en la formació de “l’Autoestima”, què penso de mi? Què pensen els altres de mi? Que m’agrada de la meva forma de ser? Què no m’accepto? 

Això que alguns adults ja hem passat i que molts d’altres encara podem estar passant, són algunes de les coses per les quals han de lidiar la majoria d’adolescents. No són preocupacions, situacions, ni decisions fàcils, però tampoc són insuperables.  Quasi tots ho vivim, i de tot això en surten moltes coses bones, com aprenentatges, experiències, vivències, fortaleses, capacitats, etc.

Aquí us escric una llista de les pors més típiques, perquè si les patiu, sapigueu que no sou ni els primers, ni els últims i totes tenen solució.

• Por a haver-se equivocat amb l’elecció d’estudis.
• Por a no saber què fer amb la meva vida.
• Por a no tenir amics i no ser acceptat.
• Por a no ser comprès per la família.
• Por a no saber afrontar canvis i reptes nous.
• Por a no ser estimat de forma romàntica.
• Por a no complir les expectatives dels altres.
• Por a no saber qui sóc o què m’agrada.
• Por al ridícul i el rebuig.
• Por a les responsabilitats.
• Por a créixer.

 

Quin és l’error de molts pares, mares o adults?

A cops els que estan a càrrec de l’adolescent cauen en l’error d’estalviar-los” aquestes pors, aplanant el camí, apartant els obstacles i sobre protegint. Què no saps què fer? No et preocupis, no facis res. Que amb els amics no estàs bé? No et preocupis, queda’t a casa i ja està. Què et fa por apuntar-te a un nou curs, marxar lluny de casa, entrar al món laboral….? No et preocupis, jo ho disposo tot perquè no ho hagis d’afrontar…

Tot això el que fa és empitjorar les coses, i alimentar aquestes pors fins a fer-les massa grans per saber gestionar-les per ells sols/es, creant encara més ansietat, inseguretat i falta de confiança en les seves pròpies facultats i capacitats.

Per molt bona que sigui la intenció, les pors no desapareixen perquè algú altre em solucioni el problema.

Què podem fer com adults?

Doncs el principal (sapiguem fer-ho millor o pitjor) és tenir-ho en compte. Fer memòria i tenir en compte què van suposar totes aquestes pors en la nostra adolescència. És poder dir-los: “puc entendre pel que estàs passant”, “sé que pot ser dur”, “tinc la confiança que aconseguiràs superar les coses que et preocupen”, “i estaré aquí sempre que ho necessitis”.

Entendre no significa organitzar-li la vida al meu gust. Jo puc tenir una opinió sobre el que crec que és el millor per ell/a, sobre el que ara (des de la meva perspectiva), crec que hagués estat el millor per a la meva adolescència, i sobre com crec que hauria d’actuar, però en última instància ningú està en la ment de ningú altre, i jo no puc decidir què li agrada més, a què ha de dedicar la seva vida laboral, o què és el que el/la fa feliç.(a més hem de tenir en compte que ell o ella farà les coses des de la seva forma de ser, no la nostra).

Per tant, el que podem fer és donar suport des de la distància i el respecte. Aconsellar sense trepitjar la seva expressió, protegir sense reduir la llibertat, l’aprenentatge, o l’experiència i sobretot dipositar confiança, responsabilitat i seguretat sense culpar (veus?, és que no ho fas bé!) o victimitzar (ai pobre que tot li surt malament)…

Al final ningú és perfecte, i tampoc és tracta de ser pares o mares perfectes, simplement un petit canvi, un “adonar-se” de si fem alguna cosa contraproduent i modificar-la, ja és un gran èxit.

 

Recordem que tant adults com adolescents, tenim pors, i NOMÉS ELS VALENTS TENEN POR.

Gemma Pallàs.

Coaching per adolescents.

Tens un fill/a “etiquetat”?

Quantes vegades t’has sentit etiquetat? Atrapat en una forma d’actuar? Quantes vegades et sembla que els altres esperen “x” de tu i segueixes en aquest rol? El mateix els passa a nens i nenes. Potser és el graciós de la classe? El rebel? El bo? El dolent? El tímid? L’extravertit? L’incomprès?

Molts nens, nenes o adolescents poden estar atrapats en la idea de “sóc així i no puc canviar”, “així és com em veuen els altres i no hi ha volta de fulla”. Sentir-se atrapat en un “paper”, “personatge” o “actitud” ens marca la nostra forma d’actuar, pensar i reaccionar.

T’has separat? Que no afecti als teus fills/es!

Una de les pitjors situacions per les quals es pot passar després d’una separació o un divorci, és veure com aquest canvi afecta de forma negativa als nostres fills/es. Aquí us deixo unes quantes pautes que us ajudaran a portar una separació més natural i positiva.

• És un moment en què tots podem ser una olla de pressió de sentiments. Haurem de gestionar les nostres emocions i ajudar als nostres fills/es a gestionar les seves. IMPORTANT! Mai intentant evitar l’expressió d’emocions, ni jutjar l’emoció que expressin. Totes són vàlides i comprensibles, en el que hem d’ajudar és en el fet que aquestes emocions s’expressin de forma constructiva i el mes positiva possible.

Pànic a les notes?

Molts nens i nenes senten una pressió molt gran davant les seves qualificacions. I aquesta pressió per treure bones notes pot portar a ansietat, mals comportaments a casa,  nervis que acabin afectant l’estat físic… En alguns casos són nens i nenes molt perfeccionistes i exigents amb ells mateixos, d’altres senten que la pressió ve de casa… sigui com sigui…

Què podem fer nosaltres com a pares, familiars, professors o amics? Hi ha dues coses molt importants que actuen com una teràpia per adolescents i a cops  ens poden passar per alt.

Et preocupa si el teu fill/a no està compartint els seus problemes amb tu?

Et preocupa sovint, la sensació de què al teu fill o filla li passa quelcom que no t’està explicant? Et sorprens mirant-lo/a fixament intentant endevinar que li passa pel cap?

Expressar el que sentim, el que ens passa o explicar certes coses, ja pot ser complicat per als adults i encara pot ser-ho més per a un adolescent.

El primer i més important és crear un ambient de confiança.

Com acabar amb les baralles entre els teus fills/es?

Coaching infantil i adolescents.

És possible que els teus fills competeixin constantment entre ells o que es barallin contínuament. En la majoria de casos, això és deu a la intenció positiva de cridar l’atenció dels altres i en la seva majoria, l’atenció dels pares. Per a ells igual que per a molts adults, que els estiguin al damunt, que els facin cas o que els altres estiguin molt pendents del que fan, pot significar que m’estimen i que em volen.

Pots pensar: no ho entenc, jo o jo i la meva parella estem pendents dels nostres fills contínuament, perquè tot i així té o tenen la necessitat de barallar-se o portar-se malament, per cridar l’atenció?

LLIBERTAT O LÍMITS EN L’ADOLESCÈNCIA?

coaching per adolescents.

Tots hem sentit que els límits en l’adolescència són molt importants…, però també és veritat que són difícils de posar. Fins a on? Quan els haig de posar? Quan els haig de treure?

És complicat dir així o aixà, ja que cada nen/a pot necessitar una mesura diferent. Però el que si estar clar és que si els límits són correctes i equilibrats són el millor acompanyament per al seu desenvolupament.

PROHIBIT ALS PARES

Quatre comportaments molt típics que hem anat passant de generació en generació i que potser no ens hem plantejat si realment tenen l’efecte que nosaltres volem.

– Utilitzar la frase “perquè si”. Tots necessitem raons i arguments per entendre que allò que fem, ho fem amb un perquè i amb un per a què. És la forma de motivar-nos a fer-ho i de fer-nos sentir implicats amb allò que fem. El mateix passa amb els nens i els adolescents. De quina manera desenvolupem les coses que fem perquè sí, perquè toca, perquè és una ordre amb comparació amb aquelles per les quals entenem la seva finalitat? Adults, adolescents i petits necessitem entendre el per a què de les coses.