Què pensaran de mi?

Clar, és que si dic això… Clar, és que si opino diferent… Clar, és que si no ho faig bé… Clar és que si expresso el que sento…

Què pensaran de mi? Segur que pensen que sóc burro/a, que no sóc eficient, que hauria de fer millor les coses, que no sóc prou intel·ligent, que no sóc la millor companyia, la millor amiga, el millor pare o la millor parella…, possiblement ni tan sols els hi caic bé. Segurament ja em jutgen i em critiquen, segurament ja parlen de mi a l’esquena, segurament ja tenen una mala idea de mi…

Si és el teu cas, si sents por al rebuig, por de no ser acceptat/da, és molt probable que en molts moments estiguis actuant de forma diferent a com ets, opinant diferent de com realment penses per entrar en el pensament majoritari, o en molts casos: no actuant, no dient, no fent…, així segur t’evitaràs un possible rebuig.

La falsa acceptació

Si estàs modificant la teva conducta, la teva opinió, la teva forma de fer les coses o fins i tot deixant de fer i de dir per aconseguir acceptació i evitar la critica i el judici… Explica’m; si no estàs sent tu, està clar que no poden rebutjar-te. Però si no estàs sent tu, a qui estan acceptant? A qui estan valorant? Amb qui estan parlant, a qui estan mirant amb bons ulls?

La cosa és que sí, potser estàs esquivant el rebuig, darrera d’una mascarà i reprimint-te, però l’acceptació que desitges tampoc l’estàs rebent, perquè no és a tu a qui estan validant, sinó al personatge que has construït. És per això que si aquesta és la teva estratègia davant de la por al rebuig, és quasi segur que l’acceptació que et sembla que estàs aconseguint no t’ompli. És quasi segur que arribes a casa, que surts d’aquell moment social, que tornes a estar a soles amb tu mateix/a i no et sents estimat/a.

I és que si estàs fent això, mai li estàs donant a ningú l’oportunitat de què et vegi, l’oportunitat de què li agradis, l’oportunitat de què t’admirin, t’acceptin i t’estimin. Així que per molts “no” que t’estiguis estalviant, no compensen el no permetre’t viure cap “si”.

Posa’t davant del mirall.

T’has plantejat mai que tot això que creus els altres pensen de tu.. és probablement el que tu penses? T’has plantejat que són les teves pròpies crítiques i els teus propis judicis els que col·loques en la ment dels altres? T’has plantejat que si creus que els altres pensen “x” és perquè aquest pensament és el teu pensament sobre tu?

Fes-te el plantejament a la inversa. Creus que una persona que se sent digne, vàlida, forta, que se sap i se sent amb tot el permís del món de rebre aprovació, companyia, amor i valoració dels altres, podrà pensar mai que el demès pensen just el contrari del que ell o ella és?

Deixa estar que pensa o no pensa un o l’altre (en el fons no sabràs mai el que els altres pensen de tu) i planteja’t, quin és el motiu que fa que tu pensis així de tu mateix/a. Què és el que no et deixa sentir-te tant digne com qualsevol altre de rebre amor? Què és el que no et deixa sentir-te tant suficient com qualsevol altre per rebre valoració o comprensió? Quines són les idees sobre la teva forma de ser que no et permeten acceptar-te?

Aprèn a acceptar-te a tu i no veuràs falta d’acceptació en els altres. Aprèn a acceptar-te a tu i si realment hi ha altres persones que no t’accepten, ja no serà tan important. 

 

Moltes gràcies!

Gemma Pallàs.

Mai és suficient… Sóc perfeccionista.

Ets perfeccionista? Molt? Ho portes bé, o hi ha moments que et desespera?

Després d’anys veient diferents persones, al poc d’estar parlant amb algú és fàcil detectar si és molt perfeccionista.  Perquè en ressalta un tret molt característic, i és que les persones molt perfeccionistes són incapaces de donar-se permís, per sentir-se mai del tot bé amb allò que fan. És un tret, que en la meva experiència afecta sobretot a noies/dones (de totes les edats), tot i que no és pas exclusiu del gènere femení.

Les persones perfeccionistes són fàcils de detectar, perquè mai res és suficient per elles. Sempre ho podrien haver fet millor, sempre hi ha alguna cosa que no va anar com els hagués agradat, sempre hi ha una veu interior, que no les deixa somriure completament i sentir orgull, tranquil·litat i benestar per aquella feina feta, per aquella reunió, per aquell examen, per aquella conversa…

Cóm es genera el perfeccionisme?

El perfeccionisme es genera amb la pràctica social, familiar o personal de relacionar el valor i l’admiració amb la perfecció. És a dir, ens hem cregut la idea que “com més perfecte, com menys defectes té quelcom, més bo, apropiat, estimat i valorat ha de ser”. És probable (no obligatori), que de petits/es a casa ens felicitessin només per la feina molt ben feta, molt ben apurada, per aquell dibuix del qual no ens vam sortir de la ratlla… És probable que a casa alguna de les nostres figures d’aprenentatge (per tant d’imitació), també fos perfeccionista, que simplement sigui un tret de la nostra personalitat, o que haguem introduït aquesta creença a l’escola o en qualsevol de les altres interaccions socials.

Al trobar a casa, a l’escola o a les feines aquest comportament, hem anat confirmant la idea que allò que està perfecte, que allò que no té cap error, que aquell dibuix del qual no hem sortit de la ratlla, impecable i precís és digne d’amor i valoració, per damunt d’aquell dibuix del qual sí hem sortit de la ratlla, (per molt que també hi hem posat esforç per part nostra). Per tant, a la inversa, també hem anat aprenent que tot allò que tingui defectes i errors no serà tan digne d’amor, admiració o valor.

Aquesta idea, curiosament, no encaixa amb allò que és millor per a nosaltres, amb allò que és positiu pel mateix desenvolupament personal, ni encaixa amb la formació d’una autoestima sana. Per això si ets perfeccionista, és possible que per molt bé que et vagin les coses sempre pateixis d’una por terrible a fallar, equivocar-te, o a què algú o alguna situació inesperada se’t descontroli i derrueixi aquesta carcassa tan fràgil en la que sustentes la pròpia valoració.

La trampa del perfeccionisme:

Si pateixes de perfeccionisme, segurament ja t’hauràs adonat que l’origen de buscar perfecció en tot allò que fas, està en la necessitat o bé de buscar l’aprovació dels altres, o en la d’evitar possibles crítiques, judicis, humiliacions…(por al rebuig) o en la de tapar una baixa autoestima. (la idea no és fer-te sentir malament, tots tenim coses, i jo la primera! La idea és posar consciència perquè puguis començar a desgranar la situació).

Així és que si ets molt perfeccionista , és molt probable que també busquis el control, és a dir, que siguis una persona controladora. Ja que com pot sortir tot perfecte, si no ho tinc tot sota control oi? El problema és que darrere d’aquesta necessitat de controlar i de perfeccionisme, s’amaga una manca de seguretat, de confiança i tranquil·litat davant la vida.

No és d’estranyar, que si és el teu cas, pateixis de nerviosisme, ansietat o fins i tot, desenvolupis conductes obsessives. Ja sé que tots/es ho sabem i ens ho han dit mil cops “res és perfecte”, però a la vegada, se’ns ha ensenyat a valorar això que no existeix. I aquí està la gran trampa.

I perquè res és mai perfecte? Doncs perquè els extrems no existeixen, tampoc res és mai el màxim d’imperfecte. Segur que per molt malament que et vaguin les coses, sempre hi ha lloc per a aquella frase “podria ser pitjor”, oi?

Mentre no ho frenem, mentre no ens ho plantegem o fins que ens decidim a parar aquesta roda, ens anem acostumant a la “pujada d’autoestima dels èxits que anem acumulant”, una pujada d’autoestima que moltes vegades dura poc, i ens obliga a seguir perseguint més èxits, més reconeixement…

La qüestió és que et pots passar la vida perseguint la lluna en un cove, i sentint sempre una sensació de fracàs o de “no sóc suficient”…

 

Plantejat: perquè és millor el perfecte que l’imperfecte?

Ja sé que és difícil pensar les coses en contra de la direcció establerta, de la direcció apresa. Però ara imaginat, que haguessis crescut en una cultura, en una societat, on sé celebres l’error. En una cultura on sabessin que la imperfecció és l’espai ideal i necessari per generar aprenentatge i creixement personal, una cultura on alabessin els teus defectes, els teus errors, les teves ratlles fora del dibuix, perquè així, podries analitzar, pensar, millorar i utilitzar la creativitat personal per créixer com a persona i per aprendre a resoldre els conflictes.

Perquè, a què porta ser imperfecte, cometre errors, tenir defectes i ser fal·lible? Doncs (curiosament) a aconseguir allò que en el fons busquen les persones perfeccionistes. A l’autoestima, la seguretat i la confiança en un mateix.

 

Què fer si ets perfeccionista?

Doncs en primer lloc, felicitar-te per haver fet el primer pas, que és el de ser-ne conscient. Enhorabona! En segon lloc (no et castiguis per ser perfeccionista, en el fons és una actitud redundantment perfeccionista…) simplement accepta’t i reconeix-te aquesta característica. Com comentarem abans, tots/es tenim coses!, en tercer lloc, perquè no començar a alliberar-te i treballar-ho una mica?

Com? Equivoca’t! Busca petites coses, actes quotidians en els quals decideixis “permetre” la imperfecció. Poden ser moltes coses, pots començar per alguna cosa fàcil i pràctica, com deixar el llit per fer, fer una feina a mitges o equivocar-te expressament en alguna activitat… Perquè et dic això? Perquè aquests petits exercicis t’ajudaran a sortir de l’automatisme de valorar-te pel que fas i per com ho fas, per començar a valorar-te més per “qui ets”.

Si tens nens/es petits, adolescents o ja són adults (és indiferent) recorda que no és necessari que siguin perfectes per rebre aprovació, intenta no alimentar o crear en ells la “idea” que només són dignes de reconeixement i d’admiració si tot el que fan és perfecte. Recorda que si només valorem els altres quan tot és impecable, podem estar ensenyant a no estimar-se si s’han sortit de la ratlla, a posar sempre un “però” després d’un bon resultat, a no considerar-se “dignes de” perquè sempre es pot fer més, a accepta la falta d’afecte o aprovació si no són la parella perfecta, la filla el fill, la mare el pare o “qui sigui” perfecte.

Això significa que no hem de valorar l’esforç i la constància? Ni de bon trós!, significa que no ha de ser l’única cosa que valorem, ni en els altres ni en nosaltres. Significa que jo tinc tot el dret a estimar-me en tot el ventall de resultats que trobi en totes les coses que faci a la vida.

 

Moltes gràcies.

Gemma Pallàs.

Autoconeixement, pors i creixement personal.

.

Per què sempre em passa el mateix?

Atrapat/da en el mal son de les repeticions?

Moltes sessions comencen amb una frase semblant a aquesta “No sé per què, però sempre em passa el mateix”. No sé per què, però sempre em trobo amb el mateix tipus de persones, amb el mateix tipus de feines, amb el mateix tipus de clients, amb el mateix tipus de treballadors, amb el mateix tipus de parelles… És habitual, que els obstacles se’ns repeteixin en el temps.

No us passa que hi ha persones amb les quals sempre us discutiu sobre el mateix? Si us ha passat, haureu vist que fins que no superem aquell conflicte, aquell desacord, aquell “tema”, cada vegada que hi ha una discussió anem a parar a la mateixa conversa que se’ns repeteix com un mal son.

De la mateixa manera, podem estar atrapats en diferents situacions, que se’ns repeteixen a la vida. Alguns exemples són: sempre m’emparello amb persones que no em tracten bé, sempre em trobo amb “caps” molt inflexibles, sempre agafo treballadors que s’aprofiten del meu negoci, sempre em topo amb persones tòxiques que m’empetiteixen…

De la mateixa forma que un tema conflictiu no superat, serà la conversa i el tema que sempre sorgirà a la llum a la mínima tensió, si jo no he fet l’aprenentatge necessari en la situació que sigui (laboral, relacional, personal…), se’m seguirà repetint contínuament aquella situació.

No es tracta de màgia, és que inevitablement creem les situacions conflictives que no hem après. Posem un exemple: imaginem que jo porto molt malament la soledat, i que com no gaudeixo d’estar sola, l’evito i busco estar sempre acompanyada. Inevitablement, si jo no sé estar sola, si no gaudeixo de la meva companyia i “necessito” dels altres per estar bé, el meu comportament serà tal (pot ser absorbent,  pot ser aclaparador, pot ser exageradament servicial i per tant de valorar-me poc, pot ser interessat…) que és molt probable que acabi provocant que els altres s’apartin i em quedi sol/a.

Si sempre em trobo amb relacions tòxiques, posem per exemple que sempre m’acabo relacionant amb amistats o amb familiars que s’aprofiten de mi, posem el cas que em demanen sempre favors i jo sempre estic allà per ells, sempre cuido i estic pendent de tothom, però en canvi, quan sóc jo qui necessita un favor o quan m’agradaria que fessin alguna cosa per mi, la relació no es reciproca. Fins que no aprengui que no passa res si no estic sempre allà per ajudar els altres, fins que no aprengui a posar-me en una situació de valor, això se’m seguirà repetint, perquè jo mateixa ho construiré.

Quin pensament necessitem canviar?

El que acostuma a passar, és que ens esperem a trobar aquella persona, que sigui bona i que no ens faci mal, sense nosaltres canviar res, sense  que nosaltres fem l’aprenentatge. Acostuma a passar que esperem que el món canvií, sense que jo canviï.

Si sempre estic amb parelles que em tracten malament, què faig jo que em porta a aquest fet?, què és el que permeto que no hauria de permetre?, amb què no em respecto que fa que obri la porta a persones així?  Si sempre em relaciono amb persones amb les quals després no hi ha reciprocitat, que faig jo per propiciar això?

És a dir, no esperem que de cop ens comencin a passar coses bones, que de cop les meves relacions siguin molt més positives, sense fer jo el canvi intern necessari que aconsegueixi que jo ja no atregui mai més aquella situació, que potser fa anys que sem repeteix.

Què podem fer?

Deixem de repetir la frase “és que a mi sempre…”. Anem analitzar la situació. Perquè sempre em passa això? Anem a la pregunta clau que ens ajudarà a sortir del bucle, PER A QUÈ em passa això. És a dir, què és el que no estic fent conscient de mi?, que no estic aprenent?, que estic evitant afrontar que fa que se’m torni a repetir sempre aquesta situació?

Potser evites dir que no els altres i per això sempre et trobes amb persones abusives, o evites quedar-te sol/a i per això et trobes amb parelles que no et tracten bé, potser evites dir el que penses i per això et topes amb clients poc compromesos, o et sents malament en el rol de “cap” i et trobes amb treballadors que s’aprofiten del rol de company…

Aquesta és sempre la part complicada, fer conscient el que jo faig, és complicat perquè quasi sempre és inconscient i fins que no hi posem llum, no podem buscar formes de modificar-ho. Busca quin és el teu “per a què”, posa un pla d’acció i trenca amb les repeticions. 

Allò que afrontem, allò que deixem de témer, allò que ja no pot afectar-nos, deixa de repetir-se’ns, perquè deixem de crear la lliçó a aprendre. Ja està apresa.

Coaching personal.

Gemma Pallàs.

 

A la recerca de la felicitat perduda.

Naixem sense preocupacions, segurament molts de nosaltres podem recordar una infància agradable, tranquil la i feliç.

Però després comença un dels nostres grans problemes, i és que t’eduquen. Fins ara no necessitaves res més que ser tu mateix/a, no necessitaves més que existir per rebre amor i afecte dels teus pares, de familiars i amics que et rodejaven, no necessitaves res més per sentir-te viu, per ser estimat i feliç. Però un cop comencen a educar-nos, comencem a fer nostres, les mateixes creences i idees amb les quals també van educar els nostres pares:

No!!! No pots ser feliç només sent tu mateix/a, per ser feliç necessites aconseguir diverses coses: 

Necessites ser estimat per la gent, necessites treure bones notes, necessites diners, necessites una persona amb la qual compartir la vida, necessites tenir èxit laboral, necessites mantenir-te guapo/a i jove, necessites tenir admiració, necessites rodejar-te de coses cares i boniques, necessites destacar per damunt dels altres… perquè si no, no seràs feliç.

Així ens ensenyen que la felicitat la trobarem en “les coses i les persones” que aconseguim, i com el “tenir” no és mai estàtic perquè la vida canvia contínuament, és quan creem l’afecció, el conegut “apego” (no puc perdre això si vull ser feliç), la possessió (això és meu i no puc permetre que ningú m’ho prengui), la necessitat (quan aconsegueixi això i allò ja seré feliç), l’angoixa (he de mantenir aquests “tenir” a tota costa), i la por (i si no ho aconsegueixo mai?).

Afecció, possessió, necessitat, por i fins i tot desesperació, són les emocions amb les quals convivim contínuament. Perquè clar, i si ell et deixa? I si et fan fora de la feina? I si al final no tens èxit?. La sola idea de perdre allò en el que hem dipositat la nostra felicitat, els nostres esforços i les nostres il·lusions, és tan punyent que aguantarem i farem el que faci falta per aconseguir-ho i retenir-ho.

Així és com la vida es converteix en la presó d’una preocupació constant. Preocupació pel llocs de treball, preocupació pel quedar bé i així tenir més persones al voltant, preocupació perquè aquella relació no s’acabi o per tenir una relació, preocupació per adquirir aquella propietat… la vida acaba sent una cursa d’obstacles per tenir coses i persones.

Arribant a la contradicció que s’esdevé de tot això “Si fa falta serè profundament infeliç, per aconseguir ser feliç”.

I som-hi a anhelar coses: quan ho tingui seré feliç!!, i a angoixar-nos per retenir-les: si em deixes, em moriré!!, som-hi a desenvolupar afecció i dependència i a conviure amb por que alguna cosa canvií.

Si ho penses bé és tot una bogeria, una trampa mental de la qual no podem sortir fins a ser-ne conscients.

Des d’aquesta manera d’entendre la vida no hi ha espai possible per la llibertat (mourem, canviar, deixar anar, sortir, començar coses noves…), per la tranquil·litat, per la pau mental, per la serenitat, i inevitablement, no hi ha espai per la felicitat.

I això significa que no hem de lluitar per res, ni voler aconseguir res? No, ni de bon tros!, és lógic, normal i (opinió personal) crec que justament és el que li dona sentit a la vida buscar la realització personal i el camí mentre busques. Feines on puc ser jo i desenvolupar els meus valors, projectes personals, desenvolupar passions, amistats, parelles, fills, familiars que em sumin, viatges, … Però sense perdre el fil, sense desconnectar de l’origen i el motor de la meva felicitat, que no està en cap lloc més que en mi mateix.

A cops per entendre millor és bo fer la reflexió a la inversa:

Hi ha persones que són felices sense parella, sense èxit laboral, sense grans coses materials..etc? Si. Si la felicitat estigués en “coses i/o persones” això seria possible? No. Això significa que si aquestes persones troben algú amb qui riuen, comparteixen, connecten i se senten feliços, una feina que els encanta i els apassiona, la casa dels seus somnis…no intentaran estar amb ell/a, aconseguir la feina o comprar la casa? No tindria cap sentit!

Però si mai perden aquesta persona, aquesta feina, aquest “el que sigui”, saben que poden tornar a ser feliços, que depèn d’ells. I si han desaprès del tot aquesta idea  “en tenir està la felicitat”, mai retindran (per exemple) una persona que ja no vol estar amb ells, una relació que ja no funciona, una feina que no els omple…

Que trist i que bonic quan te n’adones. No és que de cop deixis de fer les coses que feies, és que les fas des d’una altra perspectiva, des d’una altra emoció, amb una tranquil·litat i una pau interior que abans no tenies. És com que deixes de córrer contra corrent, d’aixecar pedres a veure si està allà la sensació de felicitat que busques, és com que et pares, respires, t’abraces i comprens que no necessites res més, ja pots ser lliure i feliç.

Coaching Personal

Gemma Pallàs.

Com portes les critiques?

T’agradaria saber com encaixar les critiques perquè no t’afectin de forma negativa? Reconeixes que acostumes a ser tu qui critica i t’agradaria saber què significa?

Les crítiques són la valoració que fem sobre els altres o que els altres fan sobre nosaltres. Això no té per què ser ni bo ni dolent, les crítiques són simplement informació i el que farà que aquesta informació acabi donant un efecte positiu o negatiu som nosaltres mateixos (tant en el cas del qui la rep, com en el cas del qui la fa).

QUAN SÓC JO EL QUE CRÍTICA

Com hem dit, la critica és informació. I quina informació dóna quan sóc jo el que la faig? Segur que heu llegit en altres posts, que tot el que veiem, la nostra interpretació sobre el món està completament associada a les nostres creences, educació, pors i experiències personals (és com si duguéssim unes ulleres que no ens deixen veure la realitat). És per això que jo “interpreto”  el que m’arriba del món, de forma subjectiva i per tant (també quan critico) no veig les coses tal com són, sinó segons les meves ulleres.

Què diuen de mi les meves crítiques? No hi ha una resposta única, però totes diuen més de nosaltres que de la persona a la qual critiquem.

• Falta d’acceptació. És possible que la teva forma de fer les coses sigui molt diferent, que els teus valors no siguin els de la persona que critiques, però està clar que la vida no és una repetició de clons d’un mateix, és necessari acceptar que hi ha persones que pensen i viuen diferent… Aquells que només empatitzen i accepten al que és com ells… Poc empatitzen i poc accepten… A cops critiquem perquè “creiem” que tenim la raó i que la nostra forma de veure i entendre les coses és la correcta, i per tant, els altres s’equivoquen. És arrogant i poc realista per part nostre.

 

• Enveja. És probable que potser no n’ets ni conscient, però que el teu inconscient senti ràbia i jutgi amb duresa quan allò que veu és el que realment voldria per ell. Moltes vegades el més infeliç a la feina és el que més critica al valent que decideix intentar treballar del que li agrada… o persones atrapades en relacions buides, que critiquen al que s’ha atrevit a separar-se… D’exemples n’hi ha mils i són fàcils de veure des de fora, saps veure-ho quan ets tu el que critiques per enveja?

 

• Inseguretat o covardia.  Pot està completament relacionada amb l’enveja, ja que moltes vegades sentim enveja allò que nosaltres no tenim valor de fer. Per exemple, persones que no s’atreveixen a fer res fora de “el que està bé i correcte i aprovat per la societat”, i estripen verbalment a aquells que no segueixen la norma establerta? Quanta gent critica des de la por i la seguretat de la seva zona de confort, aquells que busquen una vida diferent, una millor relació, una vida més atrevida, més autonomia, més llibertat…etc?. T’atreviries tu a fer això que tant critiques?

És per tot això que quan fem una crítica, parlem més de nosaltres mateixos, que de la persona a la qual estem criticant. Però, i què passa si ets tu e que rep les crítiques?

 

QUAN SÓC JO EL QUE REP LA CRÍTICA

Si encara no has aconseguit prendre’t les crítiques de forma positiva. (sempre m’estic referint a crítiques que no es fan des de la intenció de fer mal a l’altra persona).  

• Falta d’autoconeixement. Quantes vegades ens fa una crítica algú que ens coneix i que el més probable és que no ens vulgui cap mal, i nosaltres obrim els ulls com plats i no podem ni creure el que estem sentint? Està clar, que l’altra persona es pot equivocar o que pot estar distorsionant la realitat. Però sempre s’equivoca? Si som humils, segurament descobrirem que ignorem coses nostres, del nostre comportament, de la nostra forma de ser, que en canvi l’altre té molt present. Abans de posar el crit al cel, ens m’he observat el suficient?

 

• Orgull. Quantes vegades sents una crítica i et tires al coll de l’altre?  Molts cops no donem temps ni espai a la reflexió, no intentem ni veure si hi ha part de raó o no, perquè ens neguem literalment a sentir-ho. En quantes situacions no som capaços ni de deixar que l’altre acabi la seva explicació? Ens és tan dolorós el fet que pugui tenir raó, que no podem ni deixar que s’expliqui. No som perfectes, ens equivoquem i tots tenim coses criticables, però si sóc capaç, d’apartar l’orgull és gràcies a aquestes crítiques que podem créixer com a persones.

 

• No facis mala sang de les crítiques. Recorda què hem dit de la persona que critica. Abans de sentir-te dolgut i endur-t’ho al terreny personal, intenta veure que diu la crítica de la persona que la fa. Això t’ajudarà a empatitzar amb ella, a comprendre’l, potser tu has viscut alguna cosa semblant? Recorda que el que et critica sempre està parlant d’ell i no necessàriament de tu.

 

• Treu-li suc a la crítica! Les crítiques són bombes carregades d’aprenentatge. Que em molesta molt el que m’estan dient? Per què? Què no accepto de mi? Què no accepto de l’altre? En què es veu afectat el meu ego? Què m’aniria bé treballar de mi? Que he descobert amb aquesta crítica que jo no sabia de mi?

 

Si ets d’aquelles persones que ja ha començat a fer un treball personal i que no s’enfonsen quan senten una crítica, sinó que saben escoltar-la, l’analitzen i n’aprenen, enhorabona! Des d’aquest punt pots veure si hi ha alguna part de raó en la crítica, si pots aprendre alguna cosa sobre tu, si necessites treballar l’ego, si en definitiva pots millorar o fer algun canvi que sigui positiu per a tu.

És quan posem el poder en mans dels altres quan vivim a la deriva. Si depenc de l’aprovació dels altres, de com altres em veuen, del que pensen de mi… Des d’aquest punt personal, les crítiques es convertiran en punyalades difícils de portar, doloroses i de les quals poc aprendrem.

Com tot treball personal, no és fàcil i requereix paciència i pràctica, però els resultats valen molt la pena! Així que t’animo a aprendre a veure què diuen de tu les teves crítiques i a no fer-te personals les crítiques dels altres i treure’n el màxim d’aprenentatge.

Moltes gràcies.

Coaching personal.

Gemma Pallàs.

 

 

El dolor és inevitable, el patiment opcional.

Quan no et contesten un whatsapp, quan no passes una entrevista, quan has passat per una mala experiència personal… Fins i tot així, com deia Buda “El dolor és inevitable, el patiment és opcional”.

Tots els actes són neutres. I què significa això? Significa que és la nostra interpretació, són els nostres pensaments sobre la interpretació d’aquell fet, el que ens aporta patiment.  Això pot sonar estrany i fins i tot cruel, però la prova del fet que és així, és que diferents persones, davant del mateix acte, senten emocions i tenen reaccions diferents.

Com és possible? És possible perquè l’acte en si és neutral i el que li afegeix l’emoció, la càrrega emocional, és la persona que mira, la persona que ho sent o la persona que ho pateix. És a dir, l’interpretació, l’emocionalitat i la forma d’avaluar aquell acte, serà completament personal i subjectiva.

Perquè hi ha persones que porten molt millor certes coses i d’altres molt malament? Com és que n’hi ha  que poden fins i tot agrair l’aprenentatge d’una mala experiència i seguir endavant i en canvi d’altres quedar atrapats en l’emoció negativa durant molt de temps o tota la vida?…  Doncs perquè el pes important està en els ulls que miren.

Això no significa que no ens hagin d’afectar les coses, lògicament no som zombis i no podem anar completament apàtics davant de qualsevol fet, però sí que podem analitzar aquells pensaments tòxics que ens aporten patiment, sobre fets que en si no tenen cap emoció o que ja fa molt de temps que han passat i no deixen d’amargar-nos l’existència.

Per exemple, si nó passem una entrevista de feina: “no sóc suficientment bo/na”, “ho podria haver fet mil vegades millor…”, “no sé transmetre el meu potencial”, “no aconseguiré mai la feina que desitjo”….. El fet en si, de passar una entrevista és neutre, no és dolorós, el que ens fa patir són tots els pensaments negatius que ens acusen després  del fet.

Un altre exemple molt comú és quan algú no et respon una trucada.  Si és una relació de parella o amistat; “això és que no vol saber res de mi”, “és que no l’importo”, “m’ignora perquè no em necessita”, “no em troba a faltar”… etc

El fet en si és neutral, no et contesten una trucada, no és bo ni dolent. El patiment prové de la invenció (perquè realment no estem en la ment dels altres i no sabem que pot haver passat) d’un pensament negatiu que malauradament ens pot portar a una seqüència de més pensaments negatius i, depenen de la nostra personalitat, fins a arribar cada vegada a un nivell més dolorós i personal.

Respira, relaxa’t, mira d’analitzar l’acte, el que potser en moltes ocasions t’està fent patir és un pensament construït, interpretat, subjectiu, sobre una realitat que per si sola, no té per què aportar més patiment que la simple i neutra realitat del fet que no t’hagin contestat. No tots els fets són tan fàcils com aquest exemple, està clar, però fins i tot sobre aquells fets que van ser molt dolorosos en el passat, fins i tot en aquest cas, el patiment és opcional (és a dir que es pot treballar), ja que el que ens fa patir un cop el que ha passat, ja ha passat són la interpretació que fem sobre aquell fet, i per tant els pensaments que tenim d’ell.

Com tantes coses en aquesta vida, això és fàcil de dir i fins i tot pot ser fàcil d’entendre, però més complicat de posar en pràctica. Pensa que aquesta com tantes altres coses, no ens les han ensenyat mai, i ara en saber-les tu pots començar a fer aquells canvis que siguin necessaris per deixar de patir.

El patiment no canvia el que ens ha passat, no serveix per a res més que per tenir ganes de deixar de patir.

Definició de patiment: El patiment és un sentiment creat a partir de pensaments relacionats amb l’emoció de dolor físic o psíquic. Sigui la causa objectiva o no, és sempre una percepció subjectiva i intransferible (dues persones poden patir pel mateix motiu però mai patiran ni amb la mateixa intensitat ni de la mateixa manera). El patiment no alleuja el dolor ni ataca o minva la seva causa.

Gemma Pallàs.
.

I tu, per a qui vius?

Has superat les 4 R’s de l’autoconeixement?

El món està plegat de persones que no viuen, sinó que sobreviuen, de persones que es mouen sense saber perquè i sense cap motivació d’on van. El món està plegat de persones infelices, de persones que no saben el que volen, de persones les quals la seva vida és un cúmul d’actes automàtics sense massa sentit ni reflexió…

El món està plegat de persones com tu o com jo que no senten cap il·lusió, cap motivació amb allò que fan, que tenen relacions sense amor, feines sense passió i vides sense il·lusió, que no cal dir-ho, se senten perdudes i buides.

On ets Paula?

La Paula no sabia on era, després de tants anys moguts per automatismes, sentiments descafeïnats, esperances, moments bons, moments dolents i petites il·lusions del dia a dia, ara als seus 45 anys, la Paula no sabia on era.

Ets qui no ets?

L’altre dia la Maria em comentava que si fos per ella, no estudiaria anglès si no que faria ballet, que si fos per ella, no miraria les Universitats i la nota d’excés per entrar a dret, sinó que estudiaria Filosofia… El Josep vol agafar-se el màxim de la baixa paternal, però clar, no sap com s’ho prendrà la família… la Fina no vol tenir fills, ja que la seva passió és viatjar, el Marc vol obrir un negoci i deixar de treballar pel seu pare, la Marta vol deixar una vida dedicada a la ciència i apostar per la fotografia…. clar, si fos per ells…i si no és per ells, per a qui és?