Si t’han Mentit…

Recordo la sensació del primer cop que vaig descobrir que una de les persones “fonament” de la meva vida, em mentia. En un primer moment no t’ho vols creure, no pot ser! Tu saps qui és aquella persona, saps com és…o  potser no? Haguessis posat la mà al foc per ell/a…i resulta que gran part del que creies, no era cert.

En molt poc temps es va obrir una altra caixa de pandora, una altra persona  també m’havia estat mentint. Així que, per segon cop, la galleda d’aigua freda de la vida et descol·loca i et recorda que res és segur i que tot pot canviar d’un dia per l’altre.

Si ho has viscut, és realment desbordant, no només per la ràbia (perquè m’han mentit?), la inseguretat (en què més m’estaran mentint?) la desvaloració (què falla amb mi perquè em passi això?), la desconfiança (ara puc creure en ell/a?) sinó a més a més, pels canvis interns que aquestes situacions poden generen en nosaltres.

Potser tenies una autoestima sana i comences a trobar-te defectes que abans no et trobaves. O senties que trepitjaves fort, que podies aconseguir els teus objectius, que estaves segura de tu mateixa i confiaves amb les teves possibilitats, i de cop i volta tot això deixa de ser així…

Què m’ha passat?

Perquè el fet que una altra persona ens faci mal, ha de canviar la perspectiva sobre mi mateixa? Perquè els actes d’un altre, han de modificar la meva forma de veure’m, sentir-me, estimar-me i fins i tot d’actuar?

Doncs perquè sense adonar-nos compte, hem anat construint l’amor propi en la mirada d’un altre, en les valoracions d’un altre, en els elogis d’un altre i amb els actes d’un altre. I si “aquest altre” ens menteix, totes aquestes construccions es veuen afectades.

Com ho empitjorem?

Quan ens menteixen, el primer instint, és el de controlar la mentida. Tornarà a mentir-me? Potser preguntarem a persones del seu voltant, investigarem tot el que ens digui, li mirarem l’historial de l’ordinador, remenarem el mòbil, buscarem la forma de controlar que fa o què deixa de fer, potser mirarem d’estar presents en tot el que puguem…

Ho empitjorem perquè creiem que la solució està en el fet que la persona ens deixi de mentir, i per tant, deixem de viure la nostra vida, per convertir-nos en esclaus del que l’altre faci, i per tant, en esclaus del control…

Ho empitjorem perquè deixem de viure la nostra vida, per viure la vida d’una altra persona, mirant des de un forat…

Com que “ens hem fet a la idea” de què si l’altra persona no ens menteix, podrem tornar a estar bé (depèn de l’altra), possiblement acabarem desenvolupant actituds que mantenen  la  situació.

Per exemple, acceptar la mentida com a forma de vida o com a possibilitat (sempre amb el dubte). O acceptar un fet que va en contra dels teus valors principals (si per exemple estàs acceptant una infidelitat quan per tu és inadmissible) o, com hem dit abans, dipositant en el canvi de l’altre, la clau de la nostra felicitat.

 

Què passa quan acceptem la mentida?

Que allò que jo accepto, m’ho faig a mi mateix/a. Si em menteixen, m’estic mentint a mi (vols realment estar amb algú així o t’enganyes per no afrontar altres coses?). Si en mentir-me m’envolto de persones amb les quals no puc confiar, (quina confiança estic tenint en mi a l’actuar així?). Si baso la meva vida amb companyies amb les quals no puc estar segura del que em diuen o del que fan…(quina seguretat tinc en la meva persona?)

Per això, encara que la mentida la digui l’altre, encara que la persona en qui no es pot confiar sigui l’altre, quan jo ho accepto, ho faig meu i dono lloc a què es generin aquests canvis interns que segurament, afecten la teva autoestima.

Què pots fer?

• Deixar d’enganyar-te. Perquè estàs acceptant aquesta situació? Molta gent contestarà que accepta per amor, quin amor és aquest que et menteix i en el que no pots confiar? Aquest és l’amor que vols?
• Descobreix quina és la por de fons que decideix per tu. Mentre t’enganyes, el canvi és més complicat, però en detectar la por s’obra un ventall de possiblitats, ja que les pors són perfectament superables.
• Diposita la seguretat, la confiança i l’autoestima en tu i no en els altres. Mai res ni ningú ha de ser l’amo de la teva seguretat, autoestima o confiança, perquè és exactament el mateix que no tenir-les. Si les té un altre, no les tens tu, i d’aquesta forma estan en mans dels capritxos de les circumstàncies.
• Posar límits. Les estimades pors t’explicaran 40.000 històries, arguments i contes a favor que deixis les coses com estan. Perquè “allà fora” el món és fosc, desconegut i incert… Però l’única por que hauríem de tenir, és la de no posar límits, la única por que hauriem de tenir, és la de “tractar-me malament a mi, quan permeto que els altres em tractin malament”.
• No acceptis relacions en les quals no pots ser tu, relacions que et resten més que sumen o en les que plores més que rius.
•  Torna a centrar-te en tu, viu sense controlar l’altra persona i recuperar la teva autoestima. Segueixis o no en la relació, si ha de ser, que sigui estan tu bé, deixant de centrar-te en canviar a l’altre per centrar-te en tu.
• És igual si parlem d’un pare, una mare, un amic, una parella… Pensa que tot el que enfonsa ens dóna més empenta per sortir a respirar, i és quan surts, quan per conseqüència tornes a generar aquella confiança i autoestima que tenies.

“És perquè un dia em vaig perdre del tot, que m’he trobat més que mai”

 

Gemma Pallàs.

Coaching personal.

Per por a perdre la parella, em vaig perdre jo.

“No sé què faria sense tu”, “Et necessito”, “Ets la meva vida”, “No puc viure sense tu”, “sense tu no sóc res”…

Quan la por de que l’altre marxi fa que ens “donem” quasi literalment, fa que ens “bolquem” únicament a l’altre i que prioritzem les seves necessitats i els seus desitjos per damunt dels nostres. Quan demanem, quan supliquem, quan estem “sempre allà” i potser l’altra no… Quan tot allò que construeix la nostra persona i la nostra vida, queda aparcat en un racó per “després de”, és quan ens perdem.

A cops no es tracta de fer res, a cops és tan senzill com no fer res, i així fer-ho tot. És a dir, seguir en una relació quant amb l’altra ja no som qui érem abans, quan ja no ens aporta, quan és complicat tenir un bon dia, quan ja s’ha acabat la il·lusió, la connexió, quan ja no ens estimem com abans, però… allà seguim perquè trencar amb tot ens fa por.

La por a perdre la parella s’enreda amb la por a la soledat, amb la por a què diran, amb la por a perdre l’estabilitat, a sortir de la zona de confort, a perdre la seguretat, a no trobar mai més algú que ens estimi, a no saber afrontar tots els canvis que això comportarà…  Totes o algunes d’aquestes pors, acaben convertint-se en un dels arguments pels quals estar amb algú i això ens arrossega a desconnectar de nosaltres mateix@s.

“Retenir és més dolorós que deixar anar, i mentre retenim ens oblidem de nosaltres”.

Si m’haig d’esforçar tant per estar amb la meva parella, si hem d’estar contínuament demanant allò que necessitem, si l’altra persona de tant en tant no té clar si vol estar amb nosaltres, si de vegades expressa que no sap el que vol, si sembla que som nosaltres els que sempre estirem del carro, si està amb una persona i fer coses que ens agradin és una lluita i un esforç constant, és que no ha de ser.

Retenir és més dolorós que deixar anar, perquè si he de retenir, és que aquella relació no és el millor per mi. Retenir és més dolorós que deixar anar perquè mentre retens, tens una persona al costat que potser no hi seria sense aquesta retenció i això amb el temps és més dolorós que acceptar la veritat i seguir endavant. Retenir és més dolorós que deixar anar, perquè mentre retinc, les meves il·lusions, les meves necessitats, el meu creixement personal i la meva autoestima va minvant al ritme que retinc. Si fa falta esforç i lluita perquè estigui amb tu, és que no val la pena.

“Rebem el que projectem”

Rebem el que projectem. Si no m’estimo, no m’estimaran, Si no em respecto, no em respectaran. Si em tracto en últim lloc, si l’altra persona sempre és abans que jo, així faran amb mi. És curiós veure com les persones que més demanen amor o més el busquen, són les que menys s’estimen i mentre segueixen buscant fora el que haurien de construir per dins, segueixen no trobant res.

No és casualitat que hi hagi gent que sempre es troben el mateix tipus de relacions. Persones que no les tracten bé, persones que no les estimen de veritat, persones que els hi falten al respecte… trobem el que fem amb nosaltres mateixos. Jo ja m’estic faltant al respecte a mi mateix/a si aguanto segons quina situació, així que no puc esperar que l’altre em respecti. Si no mirem-ho des de l’altre cantó; creieu que una persona que s’estima estaria amb algú que no la tractés bé? Les persones amb confiança, autoestima i seguretat (no d’aparença) demanen amor, supliquen o es posen sempre les últimes en tot? No. Perquè estem lluitant? Per quina relació? A què m’estic agafant? Què estic perdent per por a?

“No busquem fora el que només podem trobar dins”

Quan posem la vista a fora i deixem de posar-la en nosaltres, ja ho hem perdut tot. Si em perdo a mi, perdo tot el que pugui tenir, si jo m’he perdut, no puc retenir res. Perquè la base principal on podria retenir, on podria assentar-se la relació, una feina, l’autoestima, la base que sóc jo mateixa, no hi és.

És sempre aquesta mala pràctica de començar la casa per les flors del jardí. Què els altres em valorin no farà que em valori jo, que m’estimin no farà que m’estimi jo, que em vulguin no farà que jo em vulgui. Sóc jo el o la que s’ha de valorar, estimar i voler per així trobar persones que em valorin, m’estimin i vulguin.

“Quan l’amor s’acaba, s’acaba l’amor no jo”

No ens hauria de fer por perdre la parella. Ningú és necessari per a ningú, l’altra persona no és una necessitat. Ningú és meu ni meva, no vam néixer agafats de la mà de cap parella, hi havia vida abans de conèixer aquella persona i la hi haurà després.

Això no significa que no vulguem estar amb algú, però algú amb quin encaixem, amb qui ens fem créixer mútuament, una relació on pugui ser jo i que m’aporta i aporto el que a l’altre fa feliç.

Així que si t’has perdut, si és el teu cas, com sempre diem amb tot: NO PASSA RES, simplement toca recuperar-se i retrobar-se. Com? Doncs per començar, deixant anar. Deixant anar aquella persona que no està al nostre costat per si sola. No té cap sentit esforçar-me perquè algú estigui amb mi, quin tipus d’amor és aquest? És desamor cap a mi.

Deixar anar per agafar-me a mi. Què m’agradava? Què feia jo abans? En què m’he descuidat? Què he deixat de gaudir?

Si m’estimo, projectaré i trobaré persones, siguin o no parelles, que m’estimin. I des d’aquest amor cap a un mateix tingui o vulgui o trobi o no parella, tindre i podré gaudir de la relació d’amor més enriquidora i sí necessària per viure bé, que és l’amor a un mateix.

Cap relació val més que la que un té amb un mateix, cap por ens ha d’espantar més que la por a perdre’m.

Coaching personal.

Gemma Pallàs Carceller.

 

 

 

Maleïdes vacances!

Ja no t’aguanto més! Quines ganes que tornis a treballar! Això és tot el que faràs fins que comenci l’escola?

No és cap secret que les ruptures de parella augmenten considerablement a l’estiu, concretament en vacances, i que els conflictes entre pares i fills s’intensifiquen notablement. Ara que passem moltes més hores amb la família és possible que destaquin alguns conflictes relacionals que segurament ja hi eren abans, però que en quedar tapats per l’activitat del dia a dia, ara sobresurten de forma desagradable.

Les 4 toxines de la comunicació

Si estàs en una relació i teniu problemes de comunicació (baralles, discussions acolorades, falta de parlar les coses com cal…) aquest post t’interessa!

El psicòleg John Gottman és un dels principals investigadors del matrimoni i les relacions de parella, són tants els seus coneixements, que afirma que és capaç de predir el divorci amb més d’un 90% d’exactitud amb tan sols observar la interacció d’una parella durant uns minuts. I què comprova Gottman? Doncs si hi ha alguna d’aquestes 4 toxines instal·lades en la relació.

Has perdut la il·lusió? 3 formes de recuperar-la.

 

 

Hi ha dues maneres de perdre la il·lusió.

“Quan no arriba mai allò que busques” o “Quan no saps el que vols”.

En el primer cas, “Quan no arriba mai allò que busques”.

Quan fa molt de temps que persegueixes quelcom, que persegueixes una feina, un està millor amb algú que estimes, una estabilitat econòmica, un “estar bé amb tu mateix/a” o en definitiva, quan fa molt de temps que segueixes un objectiu que sembla que no arriba mai, és possible que el desgast i el fet de no veure els resultats positius et facin perdre aquella il·lusió inicial que tenies.

Si estàs en una situació similar, si estàs pensant a tirar la tovallola o sents que ja has fracassat, respira, donat un espai, para i reflexiona.

Significa això que mai aconseguiràs allò que vols? Segur que no. Significa que potser no estàs anant pel millor camí o utilitzant les eines adequades? És probable, i el que també és molt probable (potser perquè no saps com fer-ho) és que no estàs gaudint del camí.

Tres idees per no caure en una relació tòxica

Tens una relació tòxica? Comprova com són les teves idees sobre una relació.

– L’altre no és més que jo, ni jo sóc més que l’altre.

Les idees de superioritat i d’inferioritat dins la parella desequilibren l’intercanvi d’afecte, amor i compromís vers l’altra persona. Cadascú és com és, i està clar que tu tindràs unes virtuts i uns defectes com l’altra persona tindrà els seus. La qüestió és no caure en el pensament de què les seves virtuts són millors que les meves o de què els seus defectes són pitjor que els meus i a la inversa, “per a qui és així?”, “qui ho diu que això és millor o pitjor que això altre?” si caiem en