Vull que m’estimin!

Si t’han Mentit…

Recordo la sensació del primer cop que vaig descobrir que una de les persones “fonament” de la meva vida, em mentia. En un primer moment no t’ho vols creure, no pot ser! Tu saps qui és aquella persona, saps com és…o  potser no? Haguessis posat la mà al foc per ell/a…i resulta que gran part del que creies, no era cert.

En molt poc temps es va obrir una altra caixa de pandora, una altra persona  també m’havia estat mentint. Així que, per segon cop, la galleda d’aigua freda de la vida et descol·loca i et recorda que res és segur i que tot pot canviar d’un dia per l’altre.

Si ho has viscut, és realment desbordant, no només per la ràbia (perquè m’han mentit?), la inseguretat (en què més m’estaran mentint?) la desvaloració (què falla amb mi perquè em passi això?), la desconfiança (ara puc creure en ell/a?) sinó a més a més, pels canvis interns que aquestes situacions poden generen en nosaltres.

Potser tenies una autoestima sana i comences a trobar-te defectes que abans no et trobaves. O senties que trepitjaves fort, que podies aconseguir els teus objectius, que estaves segura de tu mateixa i confiaves amb les teves possibilitats, i de cop i volta tot això deixa de ser així…

Què m’ha passat?

Perquè el fet que una altra persona ens faci mal, ha de canviar la perspectiva sobre mi mateixa? Perquè els actes d’un altre, han de modificar la meva forma de veure’m, sentir-me, estimar-me i fins i tot d’actuar?

Doncs perquè sense adonar-nos compte, hem anat construint l’amor propi en la mirada d’un altre, en les valoracions d’un altre, en els elogis d’un altre i amb els actes d’un altre. I si “aquest altre” ens menteix, totes aquestes construccions es veuen afectades.

Com ho empitjorem?

Quan ens menteixen, el primer instint, és el de controlar la mentida. Tornarà a mentir-me? Potser preguntarem a persones del seu voltant, investigarem tot el que ens digui, li mirarem l’historial de l’ordinador, remenarem el mòbil, buscarem la forma de controlar que fa o què deixa de fer, potser mirarem d’estar presents en tot el que puguem…

Ho empitjorem perquè creiem que la solució està en el fet que la persona ens deixi de mentir, i per tant, deixem de viure la nostra vida, per convertir-nos en esclaus del que l’altre faci, i per tant, en esclaus del control…

Ho empitjorem perquè deixem de viure la nostra vida, per viure la vida d’una altra persona, mirant des de un forat…

Com que “ens hem fet a la idea” de què si l’altra persona no ens menteix, podrem tornar a estar bé (depèn de l’altra), possiblement acabarem desenvolupant actituds que mantenen  la  situació.

Per exemple, acceptar la mentida com a forma de vida o com a possibilitat (sempre amb el dubte). O acceptar un fet que va en contra dels teus valors principals (si per exemple estàs acceptant una infidelitat quan per tu és inadmissible) o, com hem dit abans, dipositant en el canvi de l’altre, la clau de la nostra felicitat.

 

Què passa quan acceptem la mentida?

Que allò que jo accepto, m’ho faig a mi mateix/a. Si em menteixen, m’estic mentint a mi (vols realment estar amb algú així o t’enganyes per no afrontar altres coses?). Si en mentir-me m’envolto de persones amb les quals no puc confiar, (quina confiança estic tenint en mi a l’actuar així?). Si baso la meva vida amb companyies amb les quals no puc estar segura del que em diuen o del que fan…(quina seguretat tinc en la meva persona?)

Per això, encara que la mentida la digui l’altre, encara que la persona en qui no es pot confiar sigui l’altre, quan jo ho accepto, ho faig meu i dono lloc a què es generin aquests canvis interns que segurament, afecten la teva autoestima.

Què pots fer?

• Deixar d’enganyar-te. Perquè estàs acceptant aquesta situació? Molta gent contestarà que accepta per amor, quin amor és aquest que et menteix i en el que no pots confiar? Aquest és l’amor que vols?
• Descobreix quina és la por de fons que decideix per tu. Mentre t’enganyes, el canvi és més complicat, però en detectar la por s’obra un ventall de possiblitats, ja que les pors són perfectament superables.
• Diposita la seguretat, la confiança i l’autoestima en tu i no en els altres. Mai res ni ningú ha de ser l’amo de la teva seguretat, autoestima o confiança, perquè és exactament el mateix que no tenir-les. Si les té un altre, no les tens tu, i d’aquesta forma estan en mans dels capritxos de les circumstàncies.
• Posar límits. Les estimades pors t’explicaran 40.000 històries, arguments i contes a favor que deixis les coses com estan. Perquè “allà fora” el món és fosc, desconegut i incert… Però l’única por que hauríem de tenir, és la de no posar límits, la única por que hauriem de tenir, és la de “tractar-me malament a mi, quan permeto que els altres em tractin malament”.
• No acceptis relacions en les quals no pots ser tu, relacions que et resten més que sumen o en les que plores més que rius.
•  Torna a centrar-te en tu, viu sense controlar l’altra persona i recuperar la teva autoestima. Segueixis o no en la relació, si ha de ser, que sigui estan tu bé, deixant de centrar-te en canviar a l’altre per centrar-te en tu.
• És igual si parlem d’un pare, una mare, un amic, una parella… Pensa que tot el que enfonsa ens dóna més empenta per sortir a respirar, i és quan surts, quan per conseqüència tornes a generar aquella confiança i autoestima que tenies.

“És perquè un dia em vaig perdre del tot, que m’he trobat més que mai”

 

Gemma Pallàs.

Coaching personal.

Sento Culpa..

No vull que m’afecti!

Què pensaran de mi?

Clar, és que si dic això… Clar, és que si opino diferent… Clar, és que si no ho faig bé… Clar és que si expresso el que sento…

Què pensaran de mi? Segur que pensen que sóc burro/a, que no sóc eficient, que hauria de fer millor les coses, que no sóc prou intel·ligent, que no sóc la millor companyia, la millor amiga, el millor pare o la millor parella…, possiblement ni tan sols els hi caic bé. Segurament ja em jutgen i em critiquen, segurament ja parlen de mi a l’esquena, segurament ja tenen una mala idea de mi…

Si és el teu cas, si sents por al rebuig, por de no ser acceptat/da, és molt probable que en molts moments estiguis actuant de forma diferent a com ets, opinant diferent de com realment penses per entrar en el pensament majoritari, o en molts casos: no actuant, no dient, no fent…, així segur t’evitaràs un possible rebuig.

La falsa acceptació

Si estàs modificant la teva conducta, la teva opinió, la teva forma de fer les coses o fins i tot deixant de fer i de dir per aconseguir acceptació i evitar la critica i el judici… Explica’m; si no estàs sent tu, està clar que no poden rebutjar-te. Però si no estàs sent tu, a qui estan acceptant? A qui estan valorant? Amb qui estan parlant, a qui estan mirant amb bons ulls?

La cosa és que sí, potser estàs esquivant el rebuig, darrera d’una mascarà i reprimint-te, però l’acceptació que desitges tampoc l’estàs rebent, perquè no és a tu a qui estan validant, sinó al personatge que has construït. És per això que si aquesta és la teva estratègia davant de la por al rebuig, és quasi segur que l’acceptació que et sembla que estàs aconseguint no t’ompli. És quasi segur que arribes a casa, que surts d’aquell moment social, que tornes a estar a soles amb tu mateix/a i no et sents estimat/a.

I és que si estàs fent això, mai li estàs donant a ningú l’oportunitat de què et vegi, l’oportunitat de què li agradis, l’oportunitat de què t’admirin, t’acceptin i t’estimin. Així que per molts “no” que t’estiguis estalviant, no compensen el no permetre’t viure cap “si”.

Posa’t davant del mirall.

T’has plantejat mai que tot això que creus els altres pensen de tu.. és probablement el que tu penses? T’has plantejat que són les teves pròpies crítiques i els teus propis judicis els que col·loques en la ment dels altres? T’has plantejat que si creus que els altres pensen “x” és perquè aquest pensament és el teu pensament sobre tu?

Fes-te el plantejament a la inversa. Creus que una persona que se sent digne, vàlida, forta, que se sap i se sent amb tot el permís del món de rebre aprovació, companyia, amor i valoració dels altres, podrà pensar mai que el demès pensen just el contrari del que ell o ella és?

Deixa estar que pensa o no pensa un o l’altre (en el fons no sabràs mai el que els altres pensen de tu) i planteja’t, quin és el motiu que fa que tu pensis així de tu mateix/a. Què és el que no et deixa sentir-te tant digne com qualsevol altre de rebre amor? Què és el que no et deixa sentir-te tant suficient com qualsevol altre per rebre valoració o comprensió? Quines són les idees sobre la teva forma de ser que no et permeten acceptar-te?

Aprèn a acceptar-te a tu i no veuràs falta d’acceptació en els altres. Aprèn a acceptar-te a tu i si realment hi ha altres persones que no t’accepten, ja no serà tan important. 

 

Moltes gràcies!

Gemma Pallàs.

La Incertesa…”No sé què fer!”

Estan la impuntualitat, el desordre o la mala llet en l’ADN?

Com lidiar amb la gent tòxica?

Mai és suficient… Sóc perfeccionista.

Ets perfeccionista? Molt? Ho portes bé, o hi ha moments que et desespera?

Després d’anys veient diferents persones, al poc d’estar parlant amb algú és fàcil detectar si és molt perfeccionista.  Perquè en ressalta un tret molt característic, i és que les persones molt perfeccionistes són incapaces de donar-se permís, per sentir-se mai del tot bé amb allò que fan. És un tret, que en la meva experiència afecta sobretot a noies/dones (de totes les edats), tot i que no és pas exclusiu del gènere femení.

Les persones perfeccionistes són fàcils de detectar, perquè mai res és suficient per elles. Sempre ho podrien haver fet millor, sempre hi ha alguna cosa que no va anar com els hagués agradat, sempre hi ha una veu interior, que no les deixa somriure completament i sentir orgull, tranquil·litat i benestar per aquella feina feta, per aquella reunió, per aquell examen, per aquella conversa…

Cóm es genera el perfeccionisme?

El perfeccionisme es genera amb la pràctica social, familiar o personal de relacionar el valor i l’admiració amb la perfecció. És a dir, ens hem cregut la idea que “com més perfecte, com menys defectes té quelcom, més bo, apropiat, estimat i valorat ha de ser”. És probable (no obligatori), que de petits/es a casa ens felicitessin només per la feina molt ben feta, molt ben apurada, per aquell dibuix del qual no ens vam sortir de la ratlla… És probable que a casa alguna de les nostres figures d’aprenentatge (per tant d’imitació), també fos perfeccionista, que simplement sigui un tret de la nostra personalitat, o que haguem introduït aquesta creença a l’escola o en qualsevol de les altres interaccions socials.

Al trobar a casa, a l’escola o a les feines aquest comportament, hem anat confirmant la idea que allò que està perfecte, que allò que no té cap error, que aquell dibuix del qual no hem sortit de la ratlla, impecable i precís és digne d’amor i valoració, per damunt d’aquell dibuix del qual sí hem sortit de la ratlla, (per molt que també hi hem posat esforç per part nostra). Per tant, a la inversa, també hem anat aprenent que tot allò que tingui defectes i errors no serà tan digne d’amor, admiració o valor.

Aquesta idea, curiosament, no encaixa amb allò que és millor per a nosaltres, amb allò que és positiu pel mateix desenvolupament personal, ni encaixa amb la formació d’una autoestima sana. Per això si ets perfeccionista, és possible que per molt bé que et vagin les coses sempre pateixis d’una por terrible a fallar, equivocar-te, o a què algú o alguna situació inesperada se’t descontroli i derrueixi aquesta carcassa tan fràgil en la que sustentes la pròpia valoració.

La trampa del perfeccionisme:

Si pateixes de perfeccionisme, segurament ja t’hauràs adonat que l’origen de buscar perfecció en tot allò que fas, està en la necessitat o bé de buscar l’aprovació dels altres, o en la d’evitar possibles crítiques, judicis, humiliacions…(por al rebuig) o en la de tapar una baixa autoestima. (la idea no és fer-te sentir malament, tots tenim coses, i jo la primera! La idea és posar consciència perquè puguis començar a desgranar la situació).

Així és que si ets molt perfeccionista , és molt probable que també busquis el control, és a dir, que siguis una persona controladora. Ja que com pot sortir tot perfecte, si no ho tinc tot sota control oi? El problema és que darrere d’aquesta necessitat de controlar i de perfeccionisme, s’amaga una manca de seguretat, de confiança i tranquil·litat davant la vida.

No és d’estranyar, que si és el teu cas, pateixis de nerviosisme, ansietat o fins i tot, desenvolupis conductes obsessives. Ja sé que tots/es ho sabem i ens ho han dit mil cops “res és perfecte”, però a la vegada, se’ns ha ensenyat a valorar això que no existeix. I aquí està la gran trampa.

I perquè res és mai perfecte? Doncs perquè els extrems no existeixen, tampoc res és mai el màxim d’imperfecte. Segur que per molt malament que et vaguin les coses, sempre hi ha lloc per a aquella frase “podria ser pitjor”, oi?

Mentre no ho frenem, mentre no ens ho plantegem o fins que ens decidim a parar aquesta roda, ens anem acostumant a la “pujada d’autoestima dels èxits que anem acumulant”, una pujada d’autoestima que moltes vegades dura poc, i ens obliga a seguir perseguint més èxits, més reconeixement…

La qüestió és que et pots passar la vida perseguint la lluna en un cove, i sentint sempre una sensació de fracàs o de “no sóc suficient”…

 

Plantejat: perquè és millor el perfecte que l’imperfecte?

Ja sé que és difícil pensar les coses en contra de la direcció establerta, de la direcció apresa. Però ara imaginat, que haguessis crescut en una cultura, en una societat, on sé celebres l’error. En una cultura on sabessin que la imperfecció és l’espai ideal i necessari per generar aprenentatge i creixement personal, una cultura on alabessin els teus defectes, els teus errors, les teves ratlles fora del dibuix, perquè així, podries analitzar, pensar, millorar i utilitzar la creativitat personal per créixer com a persona i per aprendre a resoldre els conflictes.

Perquè, a què porta ser imperfecte, cometre errors, tenir defectes i ser fal·lible? Doncs (curiosament) a aconseguir allò que en el fons busquen les persones perfeccionistes. A l’autoestima, la seguretat i la confiança en un mateix.

 

Què fer si ets perfeccionista?

Doncs en primer lloc, felicitar-te per haver fet el primer pas, que és el de ser-ne conscient. Enhorabona! En segon lloc (no et castiguis per ser perfeccionista, en el fons és una actitud redundantment perfeccionista…) simplement accepta’t i reconeix-te aquesta característica. Com comentarem abans, tots/es tenim coses!, en tercer lloc, perquè no començar a alliberar-te i treballar-ho una mica?

Com? Equivoca’t! Busca petites coses, actes quotidians en els quals decideixis “permetre” la imperfecció. Poden ser moltes coses, pots començar per alguna cosa fàcil i pràctica, com deixar el llit per fer, fer una feina a mitges o equivocar-te expressament en alguna activitat… Perquè et dic això? Perquè aquests petits exercicis t’ajudaran a sortir de l’automatisme de valorar-te pel que fas i per com ho fas, per començar a valorar-te més per “qui ets”.

Si tens nens/es petits, adolescents o ja són adults (és indiferent) recorda que no és necessari que siguin perfectes per rebre aprovació, intenta no alimentar o crear en ells la “idea” que només són dignes de reconeixement i d’admiració si tot el que fan és perfecte. Recorda que si només valorem els altres quan tot és impecable, podem estar ensenyant a no estimar-se si s’han sortit de la ratlla, a posar sempre un “però” després d’un bon resultat, a no considerar-se “dignes de” perquè sempre es pot fer més, a accepta la falta d’afecte o aprovació si no són la parella perfecta, la filla el fill, la mare el pare o “qui sigui” perfecte.

Això significa que no hem de valorar l’esforç i la constància? Ni de bon trós!, significa que no ha de ser l’única cosa que valorem, ni en els altres ni en nosaltres. Significa que jo tinc tot el dret a estimar-me en tot el ventall de resultats que trobi en totes les coses que faci a la vida.

 

Moltes gràcies.

Gemma Pallàs.

Autoconeixement, pors i creixement personal.

.

Aquestes vacances NO DESCONNECTIS !!